És dur haver-ho de reconèixer, però és cert: Catalunya es troba en franca decadència. Políticament emmanillada, econòmicament ofegada i culturalment minoritzada, Catalunya és avui una nació pirandel·liana en cerca d'un autor que es faci càrrec del naufragi existencial que pateix. Catalunya està tenallada per la por i la por la fa vulnerable i submisa. Aquí, el poder compra el silenci dels pensadors agraïts i els empeny a fer-nos creure que la conformitat, la mansuetud i la resignació són valors genuïnament catalans que cal preservar.
"Tu també has callat ben aviat. [...] Què et passa, també tens por? [...] Els qui ens podríeu ajudar, us feu de seguida petits i covards. Només ens dius que no hi ha canvi possible perquè les coses són tal com han de ser... Quanta mentida hi ha en el que dius i en el que calles...!"
Cal ser molt insensible per no copsar la decadència de Catalunya. N'hi ha prou de veure la progressiva degradació de la llengua catalana que els mitjans de comunicació públics i bona part dels privats. Així, gairebé sense adonar-nos-en, haurem d'admetre que la llengua catalana, com tota energia, no haurà desaparegut sinó que s'haurà transformat: s'haurà transformat en un dialecte de l'espanyol. Però la decadència de Catalunya no és només lingüística. La nostra decadència és també política, econòmica i social. La poca política catalana que teníem s'ha transformat en política espanyola, la nostra renda continua caient espectacularment fins a situar-se per darrere de Melilla i les nostres infraestructures estan obsoletes per culpa de l'espoliació fiscal. I el pitjor de tot és l'efecte psicològic que aquest estat de coses té sobre nosaltres. Hi ha un gran sentiment de frustració i la gent mira desconcertada al seu voltant preguntant-se on són els líders que havien de retornar la dignitat a aquesta vella nació d'Europa. Però els líders no hi són. Tanmateix, ves per on, Jaume Vicens i Vives deia que la vida de Catalunya és un acte d'afirmació continuada i que el seu mòbil és la voluntat d'ésser. El desconcert actual sembla contradir aquesta asseveració, però cal entendre que el país es troba immers en un procés de maduració política i la confusió que l'acompanya n'és una part. Després, per sort, ja no hi haurà camí de retorn i de la nostra subordinació a Espanya només en quedarà un trist record. Caldria, per tant, que no perdéssim de vista la gent jove feliçment alliberada de la por patològica dels seus progenitors, ja que serà ella qui ens ensenyarà que l'única manera de canviar una realitat adversa és imaginant-ne un altra de millor.
"Avançarem quan comprenguem que el secret de la nostra llibertat es troba en el missatge, perquè el missatge incideix en el pensament, el pensament incideix en l'acció i l'acció incideix en la història."
[Fragment d'un article de Victor Alexandre]
PD1: La foto és dels Campionats d'Espanya Cadet per autonomies de triatló. Canàries, juny 2008. -us trobo a faltar!-
PD2: La intenció d'aquest blog era simplement esportiva, però...bé, això és una exepció.
PD3: Després d'una 16a posició femenina als 10Km de la multitudinària 30a. Marxa Beret (podria haver anat millor), arriba un cap de setmana marcat pels Campionats de Catalunya (dissabte 7) i una cursa per parelles que no sé com es diu el diumenge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada